Joaquim Horta Balanç d'última hora Els llibres de l'Ossa menor Edicions Proa Barcelona 1974 Pròleg Manuel de SeabraLa desgràcia de ser el primer
La de peoner es una feina ingrata, sobretot quam s'ho és de coses que més tard ningú no valora gaire, com par exemple la moda "sac" o la poesia neorealista. Aquesta és la primera conseqüencia que podriem treure d'un llibre, "Balanç d'última hora", tan interessant pel seus poemes com per les pàgines que els prologuen. El pròleg es de Manuel de Seabra, poeta portuguès estudiós dels nostres, que, entre altres coses, acaba de publicar a Lisboa una "Antologia da novíssima poesia catalana". El poeta es Joaquim Horta (1928), un home que té la desgracia de comptar amb un brillant futur a les antologies, en tant que representant d'una època i d'un moviment, però el nom del qual semblava, avui, apartat de la poesia activa.
Joaquim Horta, en efecte, neix públicament com a poeta l'any que Buñuel fa "Cela s'appèlle l'aurore" (un títol que, vist el film, agafa tot el caràcter d'un manifest estètic), és a dir, lány 1955. Els punts de contacte entre aquest Buñuel i el poeta Horta son evidents. La seva estètica és la del llenguatge directe (una poesia que tendeix vertiginosament cap a la prosa, en el cas d'Horta), i una planificació, en el de Buñuel, que busca bàsicament l'eficacia narrativa i gira a l'entorn de comportaments i no de sentiments, i la seva temàtica similar: l'un i l'altre desplacen el seu projectors cap a llocs que, segons la tradició, estavem renyits amb la "bellesa": els problemes collectius i la forma en que els individus els afronten o elludeixen, els modifiquem per aquest riu que ha estat classificats amb l'etiqueta de neorealista.
Classificat i atacat, diguem-ho de seguida, Seabra, al pròleg de "Balanç d'última hora" esgrimeix una de les armes preferides dels adversaris del neorealisme. Després d'una documentada síntesi de l'evolució del moviment neorealista a la poesia catalana, apunta una tesi que probablement sorprendrà a molts: afirma, en efecte, que, contràriament al que postula la versió "oficial", l'iniciador del moviment neorealista a la poesia catalana és Joaquim Horta, i no Pere Quart o Salvador Espriu: "La pell de brau" i "Vacances pagades" no apareixen fins el 1960, mentre que "Poemes de la nit", primer llibre d'Horta, és del 1955. Però allò que primer sembla la reivindicació d'un mèrit per a un autor injustament tractat per la història literària, es converteix, de fet, en una contundent acusació. Si és cert, com diu Sanabra, que "el neorealisme català, diguin el que diguin (...), va ser un moviment equivocat" el principal culpable d'aquesta equivocació (terme realment insòlit per a un corrent literari) és evidenment aquell qui el va iniciar, és a dir, Joaquim Horta.
Inmediatament després d'aquesta afirmació, Seabra ens explica els perquès de l'error: els poetes neorealistas són homes politics i no homes sensibles: són gent que ha deixat que la consigna ofegués la seva sensibilitat i que, en posposar el problema personal al problema collectiu, han dilapidat les seves energies en la confecció de pamflets amb pretensions artistiques. Per a un home, com Seabra, que identifica la poesia a l'expressió de les "reaccions d'home culte devant fenomens culturals i de la vida sense consignes" (frase molt similar, en el fons, a la que escrivia Baudelaire fa molts anys quan s'alçava contra els qui creuen que fer poesia es expressar "els moviments lirics de l'ànima en un ritme regulat per la tradició"), el rebuig del neorealisme és perfectament lògic: si els poetes que l'han practicat ofereixen per a ell algun interès és perquè de vegades s'han equivocat, com els obligats de tant en tant a respirar aires no contaminats per la consigna cedissin a contracor als seus veritables impulsos de cantors del problema personal. Seabra agafa el bisturí i procedeix a una operació molt típica: divideix Joaquim Horta en dues meitats, l'home politic i l'home poètic, i atribueix al primer tots els errors (els pitjors poemes) i al segon tots els encerts. Aleshores és molt fàcil dictaminar la nocivitat del neorealisme.
No crec que sigui ara el moment de defensar o atacar el neorealisme, sinó més aviat l'hora de comprendre les seves causes i, sobre tot, les seves repercusions, tenint sempre en compte que un moviment artístic no ha de ser mal valorat per la seva qualitat mitja -estadística-, sinó valorada pels seus millor productes. L'obra d'Horta ha estat, probablement, molt irregular i ara ell mateix s'ha vist en la necessitat de fer-ne balanç, de passar comptes amb els seus papers. El resultat d'aquest "Balanç" és contundent: no solament hi veiem una necessaria evolució, una progressiva maduresa; hi trovem, a més a més, poemes escrits ja fa alguns anys que, avui, podria cantar molt bé l'Ovidi Montllor.
Joaquim Horta, en efecte, neix públicament com a poeta l'any que Buñuel fa "Cela s'appèlle l'aurore" (un títol que, vist el film, agafa tot el caràcter d'un manifest estètic), és a dir, lány 1955. Els punts de contacte entre aquest Buñuel i el poeta Horta son evidents. La seva estètica és la del llenguatge directe (una poesia que tendeix vertiginosament cap a la prosa, en el cas d'Horta), i una planificació, en el de Buñuel, que busca bàsicament l'eficacia narrativa i gira a l'entorn de comportaments i no de sentiments, i la seva temàtica similar: l'un i l'altre desplacen el seu projectors cap a llocs que, segons la tradició, estavem renyits amb la "bellesa": els problemes collectius i la forma en que els individus els afronten o elludeixen, els modifiquem per aquest riu que ha estat classificats amb l'etiqueta de neorealista.
Classificat i atacat, diguem-ho de seguida, Seabra, al pròleg de "Balanç d'última hora" esgrimeix una de les armes preferides dels adversaris del neorealisme. Després d'una documentada síntesi de l'evolució del moviment neorealista a la poesia catalana, apunta una tesi que probablement sorprendrà a molts: afirma, en efecte, que, contràriament al que postula la versió "oficial", l'iniciador del moviment neorealista a la poesia catalana és Joaquim Horta, i no Pere Quart o Salvador Espriu: "La pell de brau" i "Vacances pagades" no apareixen fins el 1960, mentre que "Poemes de la nit", primer llibre d'Horta, és del 1955. Però allò que primer sembla la reivindicació d'un mèrit per a un autor injustament tractat per la història literària, es converteix, de fet, en una contundent acusació. Si és cert, com diu Sanabra, que "el neorealisme català, diguin el que diguin (...), va ser un moviment equivocat" el principal culpable d'aquesta equivocació (terme realment insòlit per a un corrent literari) és evidenment aquell qui el va iniciar, és a dir, Joaquim Horta.
Inmediatament després d'aquesta afirmació, Seabra ens explica els perquès de l'error: els poetes neorealistas són homes politics i no homes sensibles: són gent que ha deixat que la consigna ofegués la seva sensibilitat i que, en posposar el problema personal al problema collectiu, han dilapidat les seves energies en la confecció de pamflets amb pretensions artistiques. Per a un home, com Seabra, que identifica la poesia a l'expressió de les "reaccions d'home culte devant fenomens culturals i de la vida sense consignes" (frase molt similar, en el fons, a la que escrivia Baudelaire fa molts anys quan s'alçava contra els qui creuen que fer poesia es expressar "els moviments lirics de l'ànima en un ritme regulat per la tradició"), el rebuig del neorealisme és perfectament lògic: si els poetes que l'han practicat ofereixen per a ell algun interès és perquè de vegades s'han equivocat, com els obligats de tant en tant a respirar aires no contaminats per la consigna cedissin a contracor als seus veritables impulsos de cantors del problema personal. Seabra agafa el bisturí i procedeix a una operació molt típica: divideix Joaquim Horta en dues meitats, l'home politic i l'home poètic, i atribueix al primer tots els errors (els pitjors poemes) i al segon tots els encerts. Aleshores és molt fàcil dictaminar la nocivitat del neorealisme.
No crec que sigui ara el moment de defensar o atacar el neorealisme, sinó més aviat l'hora de comprendre les seves causes i, sobre tot, les seves repercusions, tenint sempre en compte que un moviment artístic no ha de ser mal valorat per la seva qualitat mitja -estadística-, sinó valorada pels seus millor productes. L'obra d'Horta ha estat, probablement, molt irregular i ara ell mateix s'ha vist en la necessitat de fer-ne balanç, de passar comptes amb els seus papers. El resultat d'aquest "Balanç" és contundent: no solament hi veiem una necessaria evolució, una progressiva maduresa; hi trovem, a més a més, poemes escrits ja fa alguns anys que, avui, podria cantar molt bé l'Ovidi Montllor.
Jaume Melendres Tele/eXpres 18 setiembre 1974
Acabarem algun dia, potser demà,
amb les paraules inútils i boniques,
el dring de la porcellana fina
i les marionetes de foscos colors.
I ensenyarem als fills, parits sense dolor,
el com i per què de cada cosa,
i els baixarem als carrer sense temor
i jugaran a construir pobles.
I tocaran la terra,
i la faran seva i de tots,
i escriuran, amb nous mots,
noves lleis, història i vida.
També vindrà un vaixell de vela àgil,
esquivant tempestes i roques altives,
i s'endurà tor l'or de la terra, mites i falsos déus,
i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.
Amb ella anirem a saludar els pobles,
a l'espatlla un sarró amb eines i amb llibres,
als ulls un esclat d'alegria,
i l'esperança en els homes i en els dies.
PROMETENÇA
Algun dia, posaré els misteris de la nit
i els amics de cara de ciri
dins de cervells en forma de nau,
i els faré cantar funestos ritmes de cementiri;
després,
cansat, potser vençut,
abaixaré el cap i jugaré a daus.
Joaquim Horta Balanç d'última hora
No hay comentarios:
Publicar un comentario